Al podcast de 3BITS hi podeu trobar una conversa molt interessant amb Jordi Santacana, fundador i CEO de CATUAV, que té la base d’operacions al Moianès. Han parlat de drons, de les seves aplicacions actuals i de tendències de futur, de projectes especials i de com han arribat a ser un dels referents mundials en aquest sector.
Santacana va avançar-se en el temps i, com a emprenedor exemplar, va desenvolupar una idea en la que molt pocs hi creien. I des de llavors, com ell mateix diu, “no ha parat d’innovar”.
Us deixem amb un breu extracte d’alguns dels temes que l’empresari va tractar al 3BITS.
Recordeu que podeu escoltar l’entrevista sencera en aquest enllaç:
– Què és CATUAV?
– CATUAV és l’empresa dedicada als drons més antiga d’Europa. Vam començar l’any 2000. Des de llavors, hem explorat gairebé tot allò que es pugui fer amb drons.
– I d’on sorgeix això?
– El meu pare és enginyer electrònic i un apassionat de la tecnologia. Ens va transmetre la seva passió al meu germà i a mi a l’habitació extra que teníem al pis de Barcelona i que feia servir de laboratori. Tot el que passava en aquella habitació era fascinant.
Als 12 anys, vaig agafar els bocins d’un dels invents del meu pare, un avió de fusta per provar un sistema de radiocontrol que sempre s’havia estavellat. Vaig encolar-lo i el vaig fer volar. Des de llavors i fins avui, no he parat.
Llavors, vaig començar a fer fotos aèries amb una càmera senzilla que vaig acoplar a l’avió, i les venia als veïns de les cases que fotografiava. Pel mòdic preu de 100 pessetes.
– I el salt als drons?
– A finals dels anys 90, vaig veure que l’exèrcit americà estava experimentant amb drons. I hi havia una fotografia d’un avió, que deien que era un dron que valia més d’un milió de dòlars. I vaig pensar: “Això ho haig de fer jo”.
I vam construir, des del clan familiar, el primer dron casolà: el meu pare, expert en electrònica, va desenvolupar el pilot electrònic; el meu germà va fer l’apartat de telecomunicacions i jo vaig desenvolupar l’avió.
Tenia un client d’una empresa de material d’aviació que havia muntat que era un alt directiu d’Indra, l’empresa d’enginyeria més gran d’Espanya. Va veure una demostració, quan l’estava provant a l’aeròdrom de Moià. Indra s’havia plantejat desenvolupar un dron en uns anys, i es troba amb un xaval que ja el té desenvolupat. I a partir d’aquí es va embolicar tot: va néixer CATUAV, a l’any 2000.
– L’empresa neix orientada a dissenyar i fabricar drons o a oferir serveis mitjançant drons?
– Inicialment, només per desenvolupar tecnologia per Indra. Una formiga treballant per a un elefant, per a una empresa de 10.000 treballadors. Al principi només érem el meu germà i jo. Però llavors l’empresa es va anar estenent a més i més clients.
– Però el model de negoci era disseny i fabricació.
– En aquella època no hi havia cap altra opció. O desenvolupaves la tecnologia o no la tenies, perquè no la podies adquirir. I això ha estat un tret diferencial de la nostra empresa, perquè nosaltres som capaços de desenvolupar tecnologia partint de zero. Les altres empreses de drons que han anat sorgint després no tenen aquest recorregut. Ens ha donat avantatge competitiu.
La indústria del dron ofereix milers de models diferents, però nosaltres oferim ara projectes personalitzats, vestits a mida, com un sastre.
– Aquesta és l’única pota de negoci que té l’empresa?
– Aquesta va ser la primera. A partir d’aquí ens vam estendre a l’operació del dron. Nosaltres dissenyàvem, construíem i operàvem el dron per a projectes científics, de topografia… en situacions on era molt complex obtenir imatges.
Vam néixer a l’aeròdrom esportiu de Moià. El 2014, però, vam adquirir uns terrenys a prop de Collsuspina i vam crear el primer aeròdrom de drons, ja amb una voluntat de servei públic. O sigui, obert a tothom per a l’experimentació en dron.
Per aquí hi han passat empreses de més de 100 països, Venen mossos, agents rurals, centres tecnològics, universitats, empreses privades, tothom qui vulgui provar drons.
Per tant, vam estendre la nostra activitat amb el centre: teníem enginyeria, operació, el lloguer de les instal·lacions i, a més, vam afegir activitat de formació, amb cursos de tot tipus i per a qualsevol col·lectiu. Per a la formació, si convé viatgem nosaltres. Hem fet cursos a llocs com Malàisia, Dubai o els Estats Units.
– Obrir un camp de vol no va ser fàcil. Vau topar amb regulacions, normatives, viatges a Madrid.
– Quan fas una cosa per primera vegada has d’obrir camí. Nosaltres, per la nostra activitat pionera, ens ho hem anat trobant al llarg de tota la nostra història. Ho explicàvem a l’Ajuntament, la Generalitat, el Ministerio i ens adonàvem que no ens acabaven d’entendre.
Va ser una feina de molta tossuderia. Vam haver explicar què hi guanya la societat, que és molt evident: llocs de treball de qualitat, projecció internacional, quan fem events, necessitem restaurants, hotels.. Un estudi demostra que cada euro públic que s’inverteix en el nostre centre torna a la societat multiplicat per 14.
I el dron és riquesa i desenvolupament, una solució de futur. Els drons no contaminen, no són intrusius, no són perillosos, i estan substituint mitjans tan contaminants com pot ser un helicòpter, un avió tripulat o un satèl·lit. Forma part de la solució del canvi climàtic, per exemple.
– Tornant als vestits a mida. Quines són les necessitats per a què algú vagi a Moià a demanar en Jordi que li faci un dron específic?
– Alguns exemples. Una empresa de publicitat ens va demanar un dron a a mida, com un avió, per remolcar pancartes publicitàries que va tenir un impacte brulat. Ara estem treballant en el terreny del transport, petita paqueteria. Una activitat puntera.
– Em costa imaginar que el dron es popularitzi en el petit transport.
– Els drons acaben entrant allà on encaixen millor. Una pizza te la portaran millor amb una bici elèctrica o una moto, no té sentit un dron. Però en d’altres casos és diferent, com en granges disperses pel territori, amb camins d’accés dificil, furgonetes que actuen com a difusors de virus i horaris estranys (quan fa falta un antibiòtic o una vacuna per exemple). Un dron pot saltar una riera i dos barrancs i arribar a una granja que està a un quilòmetre en poc temps, però que en cotxe hi trigues 20 minuts, i a vegades està enfangat. I el dron no aterra, a un metre de distància pot deixar caure el producte en una bústia. No contamina res.
– On començarem a veure drons de forma massiva?
– Ja fa molts anys que els veiem .Serà progressiu, complir la normativa europea no és senzill. Fins fa dos anys hi havia molt poques coses que estaven autoritzades i la resta estaven prohibides. hem canviat de paradigma. Fa poc mesos vam fer una operació que era la primera que es va autoritzar a menys d’un quilòmetre de l’aeroport de El Prat.
– Hi ha gaires centres com el vostre?
– A Espanya n’hi ha tres (dos de públics, un a Galícia i un a Jaén). A nivell mundial, una quinzena. El que té de particular el nostre és que és l’únic del món que és privat. Alguns governs han entès que si no es fan inversions multimilionàries en aquestes estructures el sector no pot traccionar.
– Quan parleu de drons, de quin tipus de dron parleu.
– Podem classificar els drons en tres categories: el multicòpter, que hem vist a qualsevol botiga de joguets, que té quatre, sis o vuit hèlix; el tipus avió; i els híbrids, que combinen característiques dels dos. Un multicòpter té l’avantatge que es pot enlairar des de qualsevol lloc, però té molt poca autonomia, 20-25 minuts; en canvi, els avions tenen molta més autonomia, poden volar hores, però necessita una pista d’enlairament i aterratge.
Nosaltres treballem amb les tres sistemes, en funció del projecte.
– Us heu plantejat fabricar un producte tancat?
– Nosaltres no tenim el múscul financer per fer una fàbrica i construir gran quantitat de drons. Ni tampoc tindria massa sentit, perquè el 98% dels drons del món ve de la Xina.
– Teniu previst obrir altres vies de negoci? Aprofitar aquest coneixement per admetre projectes externs I+D o d’emprenedoria?
– Ara estem en un moment estratègic molt interessant, on han convergit diversos factors. Fins ara no hi havia una normativa que regulés el sector del dron, era un inconvenient per a les empreses, fer inversions, actuàvem en un buit legal. Europa va crear fa dos anys un marc legal conjunt (abans n’hi havia un a cada país i era un caos).
Un dels aspectes que és regula és la certificació dels drons, que defineix els requisits mínims que ha de tenir l’aparell. Tenim molt interés en forma part d’aquest segment: ajudar els certificadors o fer equips amb altres empreses per certificar drons, També estem interessats en actuar com a assessors d’aspectes legals, on la normativa és molt complexe.
A més, gràcies a aquest nou marc legal, ara comença a esclatar la tecnologia dron. I això porta més feina i més projectes a la resta de l’empresa.
– Per la dimensió de l’empresa i el sector, no té sentit pensar en clau de clúster. A l’entorn vostre, però, han aparegut empreses que s’han acabat especialitzant en algun àmbit?
– Sí, amb empreses que coneixem i amb les quals col·laborem, com una de sistemes de navegació precisa basats en GPS. N’hi ha moltíssimes més. De fet, existeix un clúster català d’empreses de dron.
– ???
– Jordi Puigneró, quan va ser conseller de Polítiques Digitals va impulsar tota una sèrie de clústers, segons els interessos. I n’hi havia un d’específic per a drons.
– I quines empreses el formen? Amb quin model de negoci?
– Hi ha tota la cadena. Tota relació amb els drons és benvinguda.
– Quins perfils d’empreses poden arribar a pivotar per entrar en aquest sector?
– La gràcia del dron és que és molt transversal. És talent en acció. Els components per fer un dron poden ser molt bàsics. se’ls pot permetre gairebé tothom. Això fa que sigui molt senzill incorporar-hi moltes indústries i sectors: arquitectes, audiovisual, agricultura, publicitat, espectacles nocturns al cel (que no contaminen).
– Què penses de l’emprenedor modern, el que ve de les escoles de negoci?
– Els catalans hem estat bons amb això, fa molt segles que fem coses. Però quan això es converteix en moda, els gurús que opinen son els que no en saben res. Estem tornant a inventar la sopa d’all, però reconstruida. Jo prefereixo l’original. No se si t’he contestat.
Podeu escoltar l’entrevista sencera de 3BITS aquí: